domingo, 10 de julio de 2011


Qui ets tu, ànima en pena,
que véns ja assaborint
el camí que de recórrer al costat teu?

ni pau ni tranquil·litat em dónes,
tan sols una lleugera sintonia
de rèquiem que xiules per mi
mentres fas ballar els meus dessagnats peus.

¿fins quant durarà aquest maleït camí?

8 comentarios:

Tempus fugit dijo...

Fins que aprenguis a caminar amb tu mateixa,
i els peus acaronaran la terra que trepitgis.

petons

Merche Pallarés dijo...

Estoy de acuerdo con DE CENIZAS... Triste pero bello poema y foto. Muchos besotes querida Metis, M.

amelche dijo...

Que he de recórrer, ¿no? Te falta el "he". ;-)

TORO SALVAJE dijo...

Més de cent anys no.

Petons.

TORO SALVAJE dijo...

:)

Gràcies.

Ricardo Miñana dijo...

Encantador blog el tuyo, buena poesía y bellas imagenes,
un placer pasar por tu casa.
feliz semana.

Frida la llorona dijo...

He arrivat...he volgut quedar-me una bona estona...un poema a cor obert,preciós....tornarè....
Salutacions ben cordials.
Frida

FrAn dijo...

El camí no dura mai... El camí existeix i punt. Dura la teva vida, per això tenim que fer la elecció entre un camí i un altre. Encara que jo crec que tots són una merda ara mateix. El futur dirà.