Qui ets tu, ànima en pena,
que véns ja assaborint
el camí que de recórrer al costat teu?
ni pau ni tranquil·litat em dónes,
tan sols una lleugera sintonia
de rèquiem que xiules per mi
mentres fas ballar els meus dessagnats peus.
¿fins quant durarà aquest maleït camí?
8 comentarios:
Fins que aprenguis a caminar amb tu mateixa,
i els peus acaronaran la terra que trepitgis.
petons
Estoy de acuerdo con DE CENIZAS... Triste pero bello poema y foto. Muchos besotes querida Metis, M.
Que he de recórrer, ¿no? Te falta el "he". ;-)
Més de cent anys no.
Petons.
:)
Gràcies.
Encantador blog el tuyo, buena poesía y bellas imagenes,
un placer pasar por tu casa.
feliz semana.
He arrivat...he volgut quedar-me una bona estona...un poema a cor obert,preciós....tornarè....
Salutacions ben cordials.
Frida
El camí no dura mai... El camí existeix i punt. Dura la teva vida, per això tenim que fer la elecció entre un camí i un altre. Encara que jo crec que tots són una merda ara mateix. El futur dirà.
Publicar un comentario